2a etapa > LA NOVEL·LA
El 1996, la idea, en format títol: «Dama busca esclau» em ve sense avisar i és un amor a primera vista. Pensant-la i fent apunts l’associo amb el sadomasoquisme, tema que conec, però al que li veig poc recorregut, ja que per a mi és un bucle que sempre va a parar al mateix lloc i està molt suat.
Li dono voltes i voltes. Sé que hi ha alguna cosa al darrere, però només intueixo les possibilitats. ¿Pot ser la història que necessito per llançar-m’hi a fons i explorar la condició humana sense límits? Ni morals ni socials ni ètics ni religiosos. Però quina Ha i quin tema?
Al cap d’un temps, em ve la imatge del quadre El jardí de les delícies, del Bosco, un dels meus preferits quan feia Belles Arts. Em tenia, i em té, fascinada. Quina relació pot haver-hi entre aquest quadre i Dama busca esclau?
He de donar-hi més voltes i deixar que s’escolin dies i anys per finalment caure-hi: Ostres! vaig prendre en sentit literal el que és una metàfora d’allò que ens fa esclaus. Però, què és?
Aviat lligo caps. Si hi ha un quadre que és el súmmum de la mala interpretació al llarg dels segles, és El jardí de les delícies. El busco en els llibres d’art que conservo i el trobo. Me’l miro amb la lupa. Genial! Em confirma el que sempre he pensat. Ja ho tinc! Literaturitzaré el quadre. I el tema serà la interpretacio com a font de conflictes que ens fan esclaus.
Tot i ja tenir 52 anys, sé que no estic preparada per escriure-la bé i a fons, perquè necessito informació contrastada de molts temes. Com més voltes li dono, més complex la veig. Fantàstic! Han de ser molts personatges, diferents entre ells per tenir controvèrsia d’idees i de parers. També diferents classes socials, fins i tot, penso en personatges d’altres països. Les costures de la societat i les lleis, han de ser les del present.
És un repte híper estimulant que em va a la mida. Necessito comprovar on arriba la meva imaginació i si trobo els meus límits, i si hi ha límits més enllà dels límits. I què passa quan els personatges se’ls troben davant. Els creuen? Què hi ha més enllà dels límits establerts per la moral i les modes socials imperants?
¿Podré comprovar quins límits són capaços de creuar els personatges sense que els tremoli el pols o em tremoli a mi?
És la imaginació la que ens dóna ales? Són impulsos interns inconfessables? És l’escapatòria oculta rere una aparent obediència a les normes?
I si no hi ha límits? Què faig? On acabarà la història? Bé, no hi ha dubte, m’hi he de capbussar.
> Planifico la recerca > La novel·la que vaig entrellucar- 1996 – 2020
La base del quadre i la interpretació general gira entorn la Religió, la condició humana i els càstigs pels nostres pecats, de manera que els personatges han de pecar i fer accions censurables. Ara bé, si hi ha la Religió, també hi ha d’haver la Ciència i la seva pròpia interpretació sobre la condició humana, ja que ambdós tòtems se la disputen. Ja tinc el fil conductor que anirà per sota.
El quadre té tres panells centrals; els dos extrems són abatibles i junts formen al quart. Així que la novel·la ha de tenir quatre parts. 1. La creació. 2. El jardí de l’Edèn. 3. El jardí de les delícies. 4 L’infern.
He pensat que n’afegiré una cinquena, inexcusable, ja que…. ¿On van a parar les conseqüències de les decisions i de les interpretacions passades per l’infern? A la 5a part. Per tant, seran: 5. El judici final.
Vaig embastant la Ha i els conflictes. El principal és fàcil de detectar: si el trec, no hi ha història. La resta per ordre d’importància, els vaig valorant mentre embasto la Ha a grans trets. Necessito fer-ho per saber què, com i a qui pregunto el que que em cal saber. El primer tram serà llegir i llegir.
M’encanta investigar. Conec gent interessant, m’amplia coneixements i m’excita la imaginació. Sospito que és una de les raons per les quals tinc tanta tendència a complicar-me la vida. Allà vaig.
Primera part de la recerca: lectures i entrevistes
Per fer preguntes amb substància i ben afinades, em cal un coneixement previ sobre quines idees basen la condició humana la Ciència, la Religió, la Filosofia i la Sociologia.
Llegint tesis doctorals, reportatges, articles de fonts teòricament fiables, i estudis amb profusió de dades verificades, constato que la guerra de poders entre Ciència i Religió es manté viva sota la superfície. El pas següent és parlar directament amb els autors i autores dels estudis científics que s’hi avenen, i em comprometo a mantenir l’anonimat; constant que n’anirà repetint al llarg d’aquest temps.
Tal com suposava, m’aporten informació que no consta en els seus escrits. M’expliciten que la raó és la por. Por al descrèdit i a les represàlies. L’objecte de la polèmica és el binomi ànima- vs-cervell. La disputa? L’existència de proves tangibles que són negades, destruïdes o desaparegudes. Cada part té les seves raons i interpretacions que esgrimeix amb contundència i autoritat.
Em trobo amb una realitat que desconeixia: Investigadors –sobretot joves— que es veuen emmanillats per continuar els seus estudis i es plantegen marxar a l’estranger, o ja ho han fet, on les perspectives són més àmplies. La qüestió de fons és que tant un camp com l’altre està fonamentat sobre creences, raó per la qual, en situacions dutes al límit, la Ciència té les de perdre, ja que no pot avançar més enllà dels límits que estableix el mètode científic. Solució? Marxar o fer-ho d’amagat i confiar que el temps els donarà la raó.
Res de nou, s’ha fet sempre. Abans, per la Inquisició i en el present, pel descrèdit.
> 2020 – Treball de camp > La novel·la que vull escriure
Segona part, a peu de carrer
Com vaig fer amb La Imbècil, vull conèixer de primera mà allò que des del sofà de casa jutgem com a pervers, immoral, degradant, indigne, humiliant… Toca baixar a peu de carrer per viure i contrastar especulacions i interpretacions teòriques de la part més fosca de la condició humana, i veure on són els límits.
El que em trobo són realitats que tenim a la vista amb aparença de normalitat, però, què, moralment o èticament, es qualifiquen de reprovables quan es tanca la porta i se salten tranquil·lament els límits morals i socials.
Se salten com s’ha fet tota la vida, per gaudir de plaers censurats o per investigar allò que és desacreditat.
Conclusions? Les especulacions teòriques, són això, teories i estadístiques de laboratori. A la realitat, cadascú té les seves raons i manera de veure, viure i d’interpretar la seva realitat, la seva pròpia ètica i moral, i qui s’autoimposa els límits.
Com a experiència personal m’està resultant ser molt enriquidora; per viure el què viuran els personatges, transgredeixo i intueixo que salto límits sense manies. Estar a la banda proscrita i mirar –i veure– des d’allí la «realitat normal» m’ajuda a entendre els qui hi viuen sempre, i omple de contingut valuós altres punts de vista.
També percebo que els límits són interpretables i sovint ajustats a la fórmula de “feta la llei, feta la trampa”. Interessant.
Tercera part, el contrast i els seus límits
És el tercer trimestre del 2020. Només em queda contrastar la informació que he acumulat amb gent de confiança. Ja no sóc neòfita, tinc molts interrogants. També necessito saber quins són els límits que desconec i he de tenir en compte.
Contacto amb professionals de diferents camps de la Ciència; uns, coneguts, d’altres no. Així mateix, amb capellans amics de quan era kumba, que han estat en càrrecs de responsabilitat a l’Església. Retrobar-me amb uns i trobar-me amb els altres i poder parlar sense filtres de temes avui proscrits, i que em facin el retorn amb opinions sinceres i sense embuts és un gran plaer, com ho és compartir idees sense haver de ser políticament correcte; la hipocresia no té sentit entre nosaltres.
Entenc els seus límits. Fent-me’ls visibles, els podré incorporar als personatges, així com a expressions, dubtes, certeses ocultes i negades públicament, i reaccions seves.
En tinc moltes, d’aquestes converses que s’hi inicien sempre amb un, «però això queda entre nosaltres, eh, Mercè?» Ara, l’ombra de la desqualificació és molt allargada. La llista d’agraïments seria més que llarga, si no fos que, per raons òbvies, no pot ser feta pública.
Des d’aquí, un gràcies molt sincer a totes i a tots!
Una nova descoberta: he constatat que la dita: la realitat supera la ficció, continua sent certa i amb escreix.
Ara ja puc escriure.
> 2021 – 2022 > escric, escric, escric…
L’1 d’agost de 2021 començo a escriure el primer capítol del primer esborrany. És la tornada a casa després d’haver emprès un viatge que ha durat 28 anys.
Ja tinc els personatges principals i els he “vist” físicament. És un dels meus recursos en la creació de personatges. Els busco, mirant; necessito veure’ls, sobretot, com es mouen, què desprenen i les seves expressions. Miro pel carrer, a la televisió, a les botigues i al súper; miro asseguda en un banc els qui passen amunt i avall, als meus veïns i veïnes, i a qui se’m posa al davant.
Entre els coprotagonistes i secundaris principals, n’hi ha que els encarnen persones que he conegut al llarg d’aquest viatge. Són tan singulars, tan autèntiques i tan convençudes que fan el que han de fer i viuen com han de viure, que la meva imaginació s’hauria quedat molt curta.
Sempre he incorporat persones reals al càsting de personatges, per l’empremta humana que destil·len; possiblement, mai no ho sabran. Però jo, sí. Forma part de la fascinació que m’aporta construir històries.
He fet les biografies dels actors principals i apunts de guió dels capítols. Però sé que els guions saltaran pels aires quan ells comencin a actuar. Forma part del tracte que tinc amb els personatges. La meva imaginació em possibilita relacionar-me amb ells de tu a tu. Quan ens coneixem i m’agafen confiança, vaig a l’estadi on estan i parlem i discutim.
És el que m’entusiasma: explorar possibilitats, maneres de pensar divergents de la meva i acompanyar-los més enllà, sempre més enllà i més i més i més…
Abans ve el procés d’aproximació, que és materialitzar-los i individualitzar-los. Ho faig posant-los un nom, un físic i una ubicació; amb uns anhels i unes accions que siguin significatives i em donin informació.
Els protagonistes s’hi llancen de cap quan escric els seus noms. Potser perquè hi he pensat molt, estan impacients per començar.
És com fer teatre. Jo sóc la directora, he donat a cadascú el seu paper i l’hem parlat a fons. Una vegada situats, deixo l’obra a les seves mans.
Des de l’inici els he dit: Jo he dissenyat aquesta realitat per a vosaltres. És un univers autònom i tancat en si mateix. Ara bé, és la vostra història i no hi ha límits per la meva part. Seran els vostres límits i prejudicis els qui us poden frenar o fer avançar, i sou vosaltres els qui heu d’interpretar els fets. El final serà a partir de les vostres decisions. Jo no censuraré res, però, heu de respectar dues condicions.
Són:
Una. M’han de sorprendre amb reaccions i decisions inesperades que ni havia pensat. Aquesta és ineludible, ja que per a mi és la demostració, per a mi, que són ells qui porten la Ha. Per això els deixo lliures, al seu aire i sense límits. Si no serien titelles a les meves mans, i no, no és el que vull. El que vull és veure de què són capaços si tenen llibertat d’acció sense censura meva, però amb els seus propis límits. Si m’ho invento, no tinc emoció ni fruïció ni comprovo res.
Dos. La contrapartida a la llibertat d’acció és que si prenen una decisió, l’han de portar fins a les darreres conseqüències, res d’escaquejar-se ni de fer el cangueli, i a veure com ho engalten. A canvi, jo tampoc no m’arronsaré.
> 2a i última etapa. Maig de 2023 en breu making off
Ho he aconseguit! És la història que volia escriure. És la que he escrit i com l’he volguda escriure: els personatges han complert les dues condicions.
Han reeixit en sorprendre’m (i molt) i en portar les decisions fins a les darreres conseqüències. També m’han fet anar de corcoll.
Ha estat una voràgine de plenitud creativa desbordada: Torrentada d’idees. Llevantada de propòsits desenfrenats, immorals i escandalosos per portar a terme —des de la seva realitat, que no és ben bé, la nostra—, immersió profunda en un vendaval de reflexions sobre temes ben diferents i complexos —alguns ben desconeguts per a mi—, que m’ha dut a un nivell d’exigència ideàtica i mental que m’ha provocat nits d’insomni i fins i tot a pensar que no me’n sortiria. Sort n’he tingut de l’ajuda de les amigues i amics escriptors. Gràcies penya, una vegada més!
Així doncs, objectiu complert: els personatges m’han demostrat fefaentment que són ells qui han portat la Ha endavant. Com? Quedant-me en blanc.
Mai no m’havia passat. Mai. Cap idea. Cap imatge. Res. Una experiència inquietantment nova fins a descobrir que el fenomen es donava quan una conversa o una decisió no era del personatge, sinó, meva. Ha estat un dels seus codis per fer-se entendre. Han fet servir d’altres. Jo només he estat l’escrivent.
El final l’he reescrit 17 vegades i a gust del protagonista. Si no, en cada versió es quedava clavat i mut.
És una experiència increïble. S’ha de viure. Tant meravellosa com torbadora, atès que tot el temps ha estat com caminar a la vora d’un precipici, ja que no podia recórrer a la imaginació si allò que pensava o se m’acudia no anava en la direcció que el personatge volia.
Té una lògica, a parer meu, és natural que les decisions els pertoquin a ells, ja que provenen d’una idiosincràsia i d’unes experiències prèvies que els han marcat.
M’ha fet pensar en la similitud que té en ser mare. “Són les meves filles, però no són meves”, vaig pensar des del minut u, en concebre-les. Amb els personatges, penso el mateix. Així que he acabat bandejant la imaginació per fer versió rere versió, arribant cada vegada més a prop del seu interior, i traient capes i capes fins arribar a escoltar-los i saber què volien, què ocultaven. M’han sorprès en moltes ocasions; també els he aplaudit i també m’han fet enfadar; alhora, he rigut amb ells, m’he emocionat amb ells, i he plorat amb ells.
Impagable. Em sento privilegiada de ser escriptora per poder-ho viure i sentir-ho tan profundament. No tot és la imaginació. És més important ficar-se en el personatge, fer-li confiança, sintonitzar-hi i escriure sense prejudicis i respectant les seves idees, pors i límits.
Tant m’és ara la qüestió dels meus límits, ja hi pensaré en un altre moment. Ara, gaudeixo d’aquest.
Desitjo i confio que vosaltres la gaudiu tant o més, quan la tingueu a les mans.